El pou

El xarlatà predica davant del pou. «Qui s’hi llanci de cap», diu, «serà feliç». Els que ens aturem a escoltar-lo refrenem la curiositat amb un posat incrèdul. Estem atents, però. D’una banda, perquè l’home sap fer-se escoltar i, de l’altra, perquè no tenim res millor a fer. A diferència d’altres pous, aquest es va fer popular quan, amb l’ajut d’una megafonia sensacionalista, el xarlatà va començar a anunciar-lo com si fos una atracció de fira. No cobra entrada, només demana la voluntat. Després de setmanes de pensar-hi molt, un dia m’hi llanço. Abans li pago el que em sembla just a canvi de sentir-li dir «seràs feliç», així, sense donar detalls. En un primer moment, l’excitació m’impedeix experimentar res especial. Caic, això sí que ho noto, i també percebo que el pou és molt fosc, i que el forat pel qual he entrat s’allunya ràpidament. Sense veure-m’hi gens, sento que l’obscuritat s’eixampla i que, encara que en tinc cap prova, no estic sol. Crido. Torno a cridar. Com que ningú no respon, dedueixo que els altres també criden i que no els sento perquè cadascú deu cridar per a ell mateix. Caic. I encara caic més. No m’hauria imaginat mai que seria un pou sense fons. Però, quan em va temptar perquè m’hi llancés, el xarlatà no va especificar res, només va dir que, si ho feia, seria feliç. I el cert és que, mentre em precipito cap a una tenebra encara més intensa que la de fa una estona -o de fa mesos, o de fa anys, ara no té importància-, acompanyat per altres éssers que només intueixo, potser sí que sóc més feliç que no era abans. Però fa de mal dir perquè d’abans no me’n recordo, tu.